Història

Les primeres noticies escrites que coneixem referents a Alella pertanyen a finals del segle X. En una escriptura d’una permuta de terres, feta l’any 993 entre un matrimoni anomenat Guillem Guila la congregació deis monjos de Sant Cugat del cenobi del Vallès, ja es parla d’una manera ben clara de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella.

Coneguda l’ambigüitat de la Parròquia, anem a veure com es va desenrotllar la seva vida social en els primers temps.

El primer nucli parroquial esdevingué quan els reis francs es trobaren la necessitat, a mesura que anaren conquerint el país als musulmans, de repoblar-lo i colonitzar-lo, ja que els camps eren erms i les terres de conreu malmeses abandonades. Els territoris es dividien en comptats, al front del qual es posava un comte o un representant del poder reial.
La devoció als sants, va impulsar a donacions, considerant-ne el Sant com a senyor natural deis béns donats a església.

D’aquesta manera es construí la primitiva església parroquial dedicada a Sant Feliu i enclavada gairebé al mateix lloc que ocupa el presbiteri de l’actual.
D’aquesta primitiva església,d’estil romànic, construïda entre els segles Xl i XII, actualment en resta només la part inferior del campanar, on encara es poden veure uns arcs del més pur estil. A més de l’altar major sota l’advocació de Sant Feliu, l’església tenia dos altars més, que pels llibres de visita del Bisbat sabem que al segle XIV estaven dedicats a la Mare de Déu l’un, ¡ a Sant Esteve i Santa Susanna. l’altre.

L’augment de la població va ter que la modesta església construïda en una època que els recursos no eren abundosos es tornés insuficient, i així veiem que a finals del segle XIV ja s’intenta reconstruir-la o fer-ne una de nova. En una reunió en Cornú a l’any 1389, es pren l’acord d’eixamplar l’església. Però per falta de recursos, va tardar-se encara més de cinquanta anys a fer-se la desitjada ampliació.

mitjans del segle XV s’empren seriosament l’obra. El 9 de Setembre de 1454 s’adquireixen unes cases propietat de Tomàs Gurri, que hi havia tocant a l’església, per eixamplar-la.
La primera pedra la va col·locar el dijous 14 de Juny del 1459. el senyor de la Casa d’Alella. Francesc Desplá. junt el vicari Jaume Posteil, en temps del rector Antoni Gener.

Les obres s’acabaran el 28 de maig del 1463. L’import del seu cost va obtenir-se per subscripció popular, trobant-se a l’arxiu parroquial la relació deis que varen contribuir-hi.

La nova església es va construir adossada al campanar romànic de la primitiva ¡ aprofitant materials d’aquesta. Comprenia l’actual presbiteri (encara que no en la mateixa forma) ¡les quatre capelles més properes.

Es conserven altar de Santa Maria ¡ el de Sant Esteve i Santa Susanna: apareixen dos altars més, el de Sant Sebastià, Sant Llop i Sant Antoni, ¡ el de Sant Crist.

L’altar de Santa Maria no estigué sota advocació determinada fins darreries del segle XVI, que es va dedicar a la Verge del Roser, devoció que es desenvolupa durant aquesta època d’una manera tan general, que no hi ha cap església parroquial a la nostra comarca sense l’altar del Roser.
A causa d’aquest sentir general, la confraria del Roser pren arreu una importància primordial. A Alella, la data de la seva fundació correspon al 17 d’abril del 1602 a principis del segle XVII l’església construïda dos-cents anys abans ja resulta petita, motiu pel qual, reunit el Consell General el 8 de setembre del 1611, acorda ter l’església més gran, des del portal antic fins a on hi ha l’actual, i construir quatre capelles. dedicades una a Sant Francesc i l’altre a Santa Madrona: damunt d’elles fer-hi el cor, i a més altres millores.

Va fer les obres el mestre Antich Pons Aquest va convenir amb el Comú l’any 1613, ter una clau de volta al cor, amb pedra de Montjuïc. L’obra costà 1750 lliures i durà del 1611 al 1613.

El 2 de maig del 1638. reunit el poble, vota celebrar la festa de Sant Isidre Llaurador com si fos diumenge i abstenir-se de treballar. Es de senyalar aquesta devoció al Sant Patró dels pagesos. el qual l’any 1628. o sia sis anys després d’haver estat canonitzat, ja tenia altar propi a l’església, Podem assegurar que tal com la veiem ara és tal com ens la deixaren els nostres majors del segle XVII. Va ésser a finals del segle passat que es va construir el carreró que hi havia entre l’església i la rectoria, l’actual capella del Santíssim. amb motiu duna avinença entre la Cúna el Municipi, cedint aquest carter a canvi del solar que ocupava l’antiga sagristia a l’altre cantó de l’església, on va obrir-se l’actual carrer del Rector Desplá.

L’esmentada capella del Santíssim, d’estil gòtic. te un finestral amb les figures de Melquisedec i de Jesucrist li dona llum. En el primitiu projecte. [altar dedicat a l’eucaristia fou dibuixat per l’immortal arquitecte Antoni Gaudi; ignorem per que no es portà a terme, però suposem que seria perquè resultava cara la seva realització. Al seu lloc fou col·locada una imatge del Sagrat Cor. La porta de la capella és la mateixa que hi havia a l’entrada de l’església construïda el segle XIV, traslladada a aquest lloc quan l’ampliació del 1613.

El campanar, que reposa sobre la volta de la capella del Roser, consta de dos cossos. A l’inferior i primitiu s’hi conserven uns arquets de factura romànica, sota els quals hi ha tres finestrals on hi havia les campanes de l’antic cloquer. L’altre cos és de creure que fou construït durant les obres del segle XV. puix que una campana que hi havia abans del 1936 portava la data del 1496.
Al cim de la torre un campanaret de ferro sosté les campanes del rellotge, les quals procedeixen de la casa que el virrei del Perú, Manuel d’Amal., tenia a Gràcia. 1 que foren foses a Lima l’any 1772.

A finals del segle XVIII. junt amb els nous corrents artístiques del barroc. neix una accentuada follia contra la pedra. S’emblanquinen portes, finestres i façanes. Aquesta tendència va ésser introduïda al nostre poble pel rector Salustio Romero Palacios. Sabem que va fer emblanquinar l’església ¡ la rectoria per fora ¡ per dins, tapant les primitives voltes de pedra. Fou el rector Anton Buxadós el qui ja a començaments del segle XIX ¡ també seguint el corrent de revalorització de les coses antigues. va ter netejar les parets repara les pedres, donant-los l’agradable aspecte que tenen avui.

Molles pies i de preu tenia l’església d’Alella, D’aquest fet donen fe i constància els diversos inventaris existents. La misèria i la pobresa que va sofrir el nostre poble en el transcurs del segle XIX va fer que. per a mantenir la prestació del culte amb dignitat calgués vendre la major part de les peces de valor.

Entre les que arriben fins a nosaltres, mereix fer esment d’un antic i formós reliquiari de plata daurada, que guardava les relíquies de Sant Feliu i d’altres sants. També es conservaven unes porres de plata del rector Francesc Talavera, donades a la Parròquia l’any 1608.

Els dissortats esdeveniments del 1936 varen fer desaparèixer les poques joies que restaven, entre les quals hi havia una bella custòdia de plata amb pedreria, construïda a principis del segle XIX per subscripció popular.

L’església fou cremada ¡ encara que el foc no malmeté les parets del temple, foren destruïts els altars, excepte el de la Mare de Déu del Roser.

Finida la guerra, la Junta de reconstrucció del temple amb ajut de tots els alellencs restauraren l’església i l’embelliren amb el fervorós desig que tornessin per ella els dies d’esplendor ¡ de gloria que havia tingut els segles passats.

BIBLIOGRAFIA:

  Títol del llibre:
Notes Históriques de la Parroquia de Sant Feliu d’Alella

  Autor
Lluís Galera lsern i Salvador Artés Llovet

  Próleg:
Agusti Duran ¡ Sanpere

  Editat per:
Joseph Domingo i Elias

  Imprés per:
I.G. Domingo, SA. — St. Joan Despi

Horaris de missa

Feiners de dilluns a divendres 9.30h

Dissabte 20h

Diumenge 10h i 12h


Contacte

santfeliu271@arqbcn.cat

Plaça de l’Ajuntament, 13

93 555 23 91


Enllaços

Arquebisbat de Barcelona

Evangeli del dia


caCatalà